Per tal de poder realitzar les Comprensions Lectores de la biografia de Jaume I, has de seguir les intruccions següents:

Contesta les preguntes de Comprensió Lectora en la plataforma EDMODO després d'haver llegit atentament el text corresponent. Recorda que el qüestionari de l'EDMODO disposa d'un temps i una data límit que hauràs de tindre en compte!

Primers anys del regnat de Jaume I, anys  de convulsos enfrontaments amb la noblesa i on el rei forjà el caràcter lluitador i estratega que el farà passar a la història.

La desaparició del rei Pere i la llarga minoria del seu fill Jaume van produir un buit de poder que ocuparien els nobles de Catalunya i Aragó. La lluita entre clans i aliances, pròpia dels senyors feudals, sense el fre de l’autoritat reial assoliria un grau molt elevat de violència.

L’any 1217, un dels bàndols en lluita, oposat al regent i capitanejat per Ferran de Montaragó, germà del difunt rei Pere i oncle, per tant, del mateix rei Jaume, va aconseguir atraure el nou rei, fins aleshores confiat als templers, i que amb només nou anys d’edat va abandonar la seguretat de Montsó per a esdevenir un peó en el complicat joc de les rivalitats nobiliàries en lluita pel poder.

Anys després, el joveníssim rei contaria al Llibre dels fets la confusió permanent en què va viure aquells anys, intentant refermar la seua autoritat, volent sotmetre els rebels, enfrontant-se successivament als poderosos senyors d’Albarrasí i de Montcada, de traïció en traïció i de fracàs en fracàs, fins que els barons principals de Catalunya i Aragó, de comú acord, el van retindre a Saragossa i es van repartir entre ells territoris, rendes i influències que corresponia adjudicar al rei. No el van alliberar fins que no els va donar el seu consentiment en tot.

El rei tenia aleshores quinze anys, només dos anys després (1225) intentava encapçalar la primera expedició militar fora dels seus dominis: un intent de conquerir Peníscola que va acabar en un fracàs humiliant.

Segurament el rei ja concebia aquell primer assaig com una manera de dirigir la violència feudal cap a l’exterior i d’imposar, alhora, la seua autoritat.

Després del fracassat setge a Peníscola, la tendència ja estava marcada. L’any següent Jaume I tornaria a intentar una penetració en terres andalusines, ara des de Terol. Dels barons que s’havien compromés a seguir-lo, no se’n va presentar quasi cap a la cita. Ara bé: el governador almohade de València, Abu Zayd, no prou ben informat sobre la feblesa política del rei Jaume, li va enviar ambaixadors amb l’oferta d’un tribut molt elevat (la cinquena part de les rendes de Múrcia i de València) si desistia d’atacar-lo.

El rei Jaume va acceptar el pacte d’Abu Zayd i, quan se’n tornava de la frontera, es va trobar un dels rics hòmens d’Aragó, don Pero Ahonés, que s’adreçava, amb seixanta cavallers seus contra el territori valencià, en una expedició de castic i saqueig en profit propi. El rei el va advertir que no ho podia fer perquè havia signat la pau amb els andalusins de València i Múrcia, i no podia consentir que un vassall seu trencara els pactes que ell havia signat. Però Ahonés no el volia obeir de cap manera. En la disputa el rei i el baró es van abraonar i, en l’enfrontament que va seguir, un dels hòmens del rei va matar Pero Ahonés d’una llançada.

La mort d’aquell important baró va comportar una reacció de greus conseqüències: diverses ciutats (Saragossa, Osca, Jaca) i gran part de la noblesa d’Aragó, més una part de la noblesa catalana (els Montcada i els seus aliats), es van sublevar contra el rei i va començar la guerra.

Els nobles revoltats lluitaven contra l’autoritat reial. La guerra era la seua raó de ser i, en este àmbit, no acceptaven les limitacions que el rei volia imposar-los: ell havia signat la pau amb Abu Zayd sense consultar-los-ho, s’havia atrevit a matar un dels principals barons d’Aragó perquè no l’havia acceptada i, no cal dir-ho, la resta de nobles no creien en l’obligació d’obeir el rei en semblants circumstàncies.

Començada la guerra, el rei va saber, aprofitant sens dubte les diferències entre els barons, constituir-se un bloc de partidaris prou important per a fer front als rebels: els Cardona i els Cabrera, a Catalunya, enemics dels Montcada; els Liçana, oposats als Ahonés, i altres importants llinatges aragonesos, com ara els Alagó, els Foces, etc.

Valent-se més d’una hàbil política de dissuassió que no del recurs a les armes, finalment Jaume I aconseguiria a la Pau d’Alcalà, al cap d’un any de començar les hostilitats, una situació més favorable als interessos reials.

Com va influir en el destí de l’infant Jaume  la relació enverinada entre son pare i sa mare i com transcorregué la seua infantesa. 

El rei Pere, que havia contret matrimoni amb Maria de Montpeller perquè ambicionava esta ciutat, peça fonamental en el joc de forces polítiques a Provença, ara projectava un nou matrimoni amb Maria de Montferrat, que considerava políticament més beneficiós. Havia presentat demanda de divorci davant el papa i la reina Maria de Montpeller, després de separar-la del fill, lliurat a Simó de Montfort com a penyora, havia acudit a Roma, a defensar-se de les pretensions del marit. Allí va aconseguir que el papa dictara sentència a favor seu denegant el divorci i que assumira la protecció de l’infant Jaume. Poc després d’això, la reina Maria va morir, encara a Roma, el 20 d’abril del 1213, i el 12 de setembre del mateix any tenia lloc la desfeta de Muret, on perdia la vida el rei Pere.

L’infant Jaume, orfe de pare i de mare, era una valuosa carta a jugar en mans de Simó de Montfort, que el va voler retindre com a ostatge. El papa, però, el va obligar a alliberar-lo.

Un seguici de nobles vinguts de Catalunya i Aragó es van fer càrrec de l’infant i, de tornada, representants dels dos territoris el van jurar com a rei a Lleida. Després el van confiar als templers perquè s’encarregaren de protegir-lo i educar-lo, al castell de Montsó, segons el que havien disposat la reina Maria i el papa.

Mentres duraria la minoria del rei, que només tenia sis anys aleshores, el comte Sanç, oncle del difunt rei Pere, s’ocuparia de la regència del seus dominis.

Fill de Pere II d’Aragó i I de Catalunya (el Catòlic) i de la reina Maria, senyora de Montpeller, Jaume I va nàixer, precisament a Montpeller, la nit de l’l al 2 de febrer de l’any 1208.

El mateix any en què ell va nàixer, s’esdevenia un fet politicoreligiós de la més gran importància que condicionaria la política europea i, no cal dir-ho, la biografia del futur rei: el papa Innocenci III proclamava la croada contra els heretges càtars o albigesos, que eren vassalls dels comtes de Tolosa i de Provença, com també del mateix rei Pere d’Aragó i Catalunya.

El Llenguadoc, Provença i tota Occitània, Montpeller inclòs, eren territoris políticament molt febles, fragmentats en estats feudals sovint minúsculs i, per això, despertaven l’ambició dels reis veïns. Tant dels d’Anglaterra i França com del mateix rei d’Aragó i comte de Barcelona, que era el sobirà que tradicionalment hi havia tingut una major influència, fins al punt que una gran part de senyors d’aquells territoris eren vassalls seus.

Quan hi va arrelar l’heretgia dels càtars, en detriment del catolicisme, la casa reial de França, aliant-se amb el papat, va aprofitar l’ocasió per a invadir el Llenguadoc i, amb el pretext de preservar la religió cristiana, annexionar-se els territoris que ambicionava des d’abans de produir-se el problema religiós.

El 1209, un poderós exèrcit de croats francesos, capitanejats per Simó de Montfort, va atacar les terres del comte de Tolosa, va arrasar Besiers i va conquerir Carcassona.

El rei Pere, pare de Jaume I, va dubtar davant l’agressió francesa contra uns dominis que considerava propis: d’una banda tenia el deure de protecció militar sobre els seus vassalls, de l’altra devia obediència a l’Església. Cal dir que el rei de França i el papa, aliats, eren enemics temibles.

De primer, el rei Pere va voler conjurar el perill pactant amb Simó de Montfort. Els pactes incloïen el vassallatge de Simó respecte del rei Pere, com a nou vescomte de Carcassona, i la futura boda entre la filla de l’un, Amícia de Montfort, i el fill de l’altre, l’infant Jaume. A més, el rei Pere consentia a posar el seu fill en poder de Simó de Montfort, com a garantia del pacte entre ells.

Si el 1211, l’infant s’allunyava de sa mare, la reina Maria, i passava de Montpeller a Carcassona, on els croats havien establit la seua capital, el 1213 es trencava la pau entre el rei Pere i Simó de Montfort. El rei i el comte de Tolosa van atacar els croats a Muret, la sort els va ser adversa i, no sols van acabar derrotats, sinó que el mateix rei Pere va perdre la vida en el camp de batalla.