Imagina un final per a aquest microrelat:

Exercici 2

Llig el conte breu següent i imagina quin final pot tindre .

Estimat,

T’he de deixar.

Potser podria insinuar-t’ho, mig dir-t’ho, fer-ho a poc a poc... Però em sembla que el millor és deixar-te de manera decidida. Ja sé que hi ha moltes maneres més suaus o més romàntiques d’acabar una relació. Podria dir-te que et deixe perquè el nostre amor és impossible o perquè algú s’ha interposat entre nosaltres. Però t’enganyaria. I m’estime més ser-te sincera perquè et tinc massa estima per dir-te mentides.

Senzillament, et deixe perquè vull viure noves experiències, tenir noves sensacions i fer la meva vida.

Tinc ganes de ser jo mateixa, de fer amics nous, de conèixer gent i de veure món.

En la majoria de relacions, quan s’acaben, l’un busca defectes a l’altre, com si calguera l’excusa de fer algun retret o de trobar alguna culpabilitat per tenir la valentia de deixar-ho estar.

Jo, si vols que et diga la veritat, encara que volguera, em sembla que no te’n sabria trobar, de defectes.

Aquests dos anys al teu costat han estat meravellosos. Hem descobert tantes coses junts! Hi ha tantes vivències, tants records bells i dolços que associaré a tu. Ara mateix em venen a la memòria les passejades pel Parc de la Ciutadella fins que es feia fosc, les pujades els caps de setmana a Casserres a veure la meva àvia, que ens feia un pastís amb mores de l’hort i el trobàvem dolcíssim, i ens donava un formatge de cabra i un potet de mel de romaní, o les vacances en aquella caseta de pescadors del port de Na Macaret, les primeres que jo feia a la platja i que al teu costat van ser esplèndides i molt relaxants. I podria recordar moltes coses més, totes tan boniques...

Però m’estime més no fer-ho perquè els bons records de vegades són com les roses oloroses amb tacte de seda, que ens sedueixen amb el seu vellut i el seu perfum, però ens punxen amb les espines que se’ns enganxen a la pell i no ens deixen marxar. I a mi em fa por que em passe això, estimat.

I potser al començament em passarà, i em trobaré com si tinguera una punxa clavada, però  poc a poc  trobaré el meu lloc. I tu també trobaràs el teu. N’estic segura.

Em diràs per què t’escric aquesta carta tan llarga, però és que vull que sàpigues que he estat molt bé amb tu. M’has donat alegria, felicitat, seguretat, calma... i un munt de coses més.

En tot aquest temps que hem estat junts, no m’he trobat mai sola. Tu sempre has estat al meu costat. Sobretot en els moments més durs. No m’has fallat mai. Fins i tot quan em vaig enlluernar per un altre, em vas saber comprendre i vas estar al meu costat. I això és molt important. Només per aquest sol fet ja t’estaré sempre agraïda.

De vegades em fa la impressió que hem estat junts tota la vida i que no podré viure sense tu. És com si formares part de mi. És per això que encara et demane amb més força que t’apartes del meu camí.

Potser pensaràs que m’han aconsellat les meves amigues i tindràs raó. Però ha estat perquè jo els ho he demanat. No els dones la culpa de res, per favor. És veritat que m’han aconsellat i que m’han dit que no hauria d’anar amb algú tan petit com tu, però vull que sàpigues que la decisió final l’he presa jo i només jo. M’ho he pensat molt, però ara ja està presa i no em faré  enrere.

També deus pensar que m mare m’ha pressionat o m’ha influenciat. Doncs no. Ella no s’hi ha ficat. M’ha deixat fer, i m’ha donat el seu suport en tot moment. Encara que pugues pensar el contrari, ni ella ni mon pare no han tingut mai res en contra teu i sempre han respectat la nostra relació.

Una cosa que et vull demanar és que,  per favor, no intentes veure’m. Amb això l’únic que aconseguiríem és que la separació encara fora més dolorosa, lenta i traumàtica.

Per acabar, només vull dir-te que faig el que crec que he de fer.

Adeu, estimat.

          HERMÍNIA MAS: «Estimat, t’he de deixar».                                                      (adapatació)